La letra y el ser hablante

En su conferencia vibrante y contenida a la vez, cuyo eco entre el público era evidente, el psiquiatra G. Berrios habló del origen y evolución histórica de los conceptos usados en psicopatología (el síntoma como eje central), de sus convergencias históricas y de sus consecuencias clínicas. Exponente de la mejor tradición psiquiátrica, no ajena al psicoanálisis, expuso una visión clara del reduccionismo conceptual que supone el DSM y en general el de la práctica psiquiátrica actual. 

La lectura, por azar, del artículo titulado Una historia de libros y voces, publicado en Babelia (El País del pasado sábado) me evoca las convergencias de las que habló el profesor Berrios: la cuestión de la materialidad del lenguaje en el París de la segunda mitad del XX. El articulista cita a tres autores, La poètique de l'espace (1957) de G. Bachelard, El grano de la voz, entrevistas 1962-1980 (1981) de R. Barthes y La carta robada, de Lacan.

Rastreando algunas páginas de los dos primeros, es sugerente ver como juega Bachelard con la materialidad de la vocal "a" a partir de la palabra "vaste" en la poética de Baudelaire, suprema síntesi, según él, de lo que el ser humano vive como inmensidad  exterior e interior a la vez (“si fuera psiquiatra, a un enfermo de angustia le aconsejaría leer el poema de Baudelaire”). Me parece interesante pensarlo en relación a las estructuras clínicas. 

"Lo que se pierde en la transcripción es simplemente el cuerpo", así es como define R. Barthes una entrevista (cabría oírlo, según parece en internet es posible). En el libro citado, el autor desgrana sus variadas ideas, lecturas y comentarios, con un tono profundo y claro, subversivo: el futuro de la literatura en el mundo capitalista, la violencia, Gide: ¿Por qué le interesaba? Era protestante. Tocaba el piano. Hablaba del deseo. Escribía. Los signos del lenguaje no verbal (en cine, moda), y sobretodo los signos de la palabra en la poesía, la literatura, la ópera. Lugares conocidos en nuestro campo: el significante, la caligrafía japonesa, los efectos sonoros de la lengua: "el grano (de la voz) sería la materialidad del cuerpo hablante, su lengua materna: quizá la letra...". ¿De dónde viene, me pregunto este estilo tan personal y ameno en sus exposiciones? ¿De una posición de “sujeto incierto”, tal como él mismo se definia?  

El significante vacío del cual habla el autor del artículo mencionado en  relación al texto de Lacan, se entiende si nos detenemos en lo que queda de la carta-letra  cuando llega a su destino, cuando ya no tiene ninguna significación, pero sí un residuo que insiste, el real del goce. Por este sesgo, cuyo recorrido traza la vía principal de su enseñanza, Lacan trasciende podríamos decir las narrativas de su época, también clínicas, haciendo del goce un concepto anudado al cuerpo a través de  lalengua.      

     

     

L'escriptor i la mare, o la lletra petita del Barça

Vaig cap al despatx, amb la intenció, aquesta vegada sí, de desenrotllar una idea que fa temps que em volta pel cap. 

En baixar de l’autobús recordo que vull comprar un pintallavis, així que faig un rodeig per anar a la botiga que hi ha a l’altra cantonada. Just a la cruïlla de Diagonal-Tuset veig venir l’escriptor.., no m’ho puc creure! M’hi acosto, en un gest inesperat fins i tot per a mi.  I sense pensar li explico  l’anècdota, resumida esclar.      

Era vespre. En arribar a casa, vaig engegar el televisor una mica d’esma, i de sobte va aparèixer el presentador parlant amb un escriptor de veu inconfusible.      Encara amb l’abric posat, em vaig aturar a escoltar aquella veu nerviosa i contundent, molt clara.     

Les pèrdues familiars que havia sofert en un període de temps no gaire llarg apareixien en l’entrevista. Em vaig asseure al sofà. A mesura que l’escoltava,  un ball generós d’imatges mesclades de records i  d’angúnies que el garbell del temps destria em feia proper l’escriptor. Me’l vaig imaginar  caminant de pressa pel carrer, en plena borrasca interior, extemporani enmig de la gent amb qui  compartia l’espai asolellat d’un migdia de dissabte.

De cop vaig sentir l’esclat dels veïns… el Barça jugava a TV3! Me  n’havia oblidat. Per uns instants vaig dubtar: l’escriptor o el Barça? Era  una situació  imprevista, com un clic dels déus jugant amb els noms. Vaig passar a l’altra cadena. Potser perquè malgrat tot m’agrada columpiar-me pel costat de la vida, de les emocions que comporta l’esforç personal i col.lectiu alhora.

Barça era un mot que em permetia fer reviure la mare, en el fons crec la causa de la meva elecció de cadena televisiva. Al llarg dels anys, i sense adonar-nos-en, una hipòtesi familiar es convertí gairebé en certesa: el Barça havia perllongat la vida de la nostra mare.

Li venia de lluny la passió pel futbol a la mare. De fet, s’incrustava en vivències infantils primàries. El seu pare i el seu germà eren bons jugadors de futbol, sobretot aquest últim, esdevingut llegenda després de fitxar per l’Hércules, un equip de primera divisió. Ja gran, sovint recordava com jugava de petita amb els nens i nenes del veïnat cantant  els cromos dels jugadors i bescanviant-los entre ells.  

Una passió que va agafar embranzida vital en el moment més àlgid de la seva maleïda malaltia, just a l’època del dream team, amb Stoichkov (que amb les seves sortides de to tant la feia riure, com aquell dia que enrabiat va trepitjar el peu de l’àrbitre), Guardiola, Romario i companyia. D’on dimonis li sortien aquells crits que feia entrant per la porta del menjador quan el Barça acabava de fer un gol? Amb el so inequívoc de les crosses amb les quals es movia des que li havien amputat la cama, la seva aparició constituïa una escena una mica bruegheliana. Els crits de la ràdio que portava a la butxaca del davantal, els crits d’ella i els de la televisió es confonien en una mena de cor terrenal que ens encomenava a tots.  

Aquest fet va despertar en mi una mena d’interès pel Barça, fins llavors inexistent.  Havia mig odiat el futbol, com molts de la meva generació, que hi vèiem un afalac directe als sentiments més primitius i un tràfic de diners circulant de manera obscena a dins i fora dels despatxos. Amb el temps, i per diferents vies, vaig comprendre que el poder dels diners va lligat a una fixació pulsional difícil de moure. Per altra banda, el fet que s’apagui el sol si no juga el Barça, com diu la cançó, de vegades té raons indiscutibles.    

Dona –em diu l’escriptor rient irònicament quan li acabo d’explicar la meva idea embrionària_  entre jo i el Barça no hi ha dubte!  Hi estic d’acord, malgrat la cara de murri amb què em mira. Li dic adéu i segueixo carrer Tuset amunt, amb l’alegria que resta després d’un benestar imprevist.

quan la paraula esdevé ètica

Tal com dic en el pròleg*, el que em va captivar d’aquesta dona fou la seva paraula, el que deia i com ho deia. La importància de la paraula a l’hora d’explicar una vida, és el que m’interessava. Si ara hagués de posar un epígraf a aquests retalls de la vida de la Caterina seria el següent: quan la paraula esdevé ètica. 

La relació que cadascun dels humans té amb si mateix i amb els altres no és directa, ve mediatitzada pel llenguatge. Aquesta divisió, aquesta escletxa estructural fa que el tot en la comunicació i en la percepció del que ens envolta sigui impossible. La il.lusió de creure que la paraula és la cosa, sovint és desmentida pels malsentesos, les interferències els equívocs, els lapsus que es produeixen. I malgrat tot “el llenguatge és un ordenament eficaç d’aquesta enigmàtica abundància del món”. 

En aquest ordenament un s’hi ha d’ubicar, més bé o més malament perquè la vida humana és sobretot una qüestió de llenguatge, que ens constitueix i ens defineix. Ho podem dir d’una altra manera: hi ha un estil en cadascú de nosaltres, una manera de dir i és aquí que es planteja el lligam entre estil i ètica,  l’ètica del ben dir (que no és el mateix que el dir bé), quan la parla no se’n va per les branques imaginàries que l’allunyen del poder de la paraula viva.

El terme “estil” ve del grec “stylus” un instrument punxegut, de metall que serveix per gravar, és a dir que deixa una marca en la pell, la cera, l’argila, el paper. És precisament aquest aspecte del mot que m’interessa subratllar aquí, perquè marca, tall, forat ens portaria a les primeres empremtes que deixa el llenguatge sobre el nostre cos, i que fa la nostra particularitat. L’estil com a instrument de singularitat.

En aquesta via la Caterina era un exemple: la retòrica buida no hi tenia gaire res a fer, ni tampoc la queixa. En canvi, paraules, girs inesperats silencis transmetien alguna cosa del seu desig, de les  seves angoixes i rampells, de la seva veritat: “No sé què hi feia jo aquí”, digué de sobte en mirar una foto d’un esdeveniment en què ella era la protagonista. O un silenci sobtat després d’un esclat rialler en recordar una paraula que li deia el seu pare… En el llibre en podran trobar uns quants, trossets enigmàtics     

“l’estil és la dimensió vertical en què s’enfonsa la mitologia personal i secreta de l’autor, on s’instal.len una vegada per totes els grans temes verbals de la seva existència”. R. Barthes

Per què vaig triar aquesta cita a l’hora d’encapçalar aquestes pàgines? La vaig posar sense pensar gaire i de fet alguna vegada que la llegia alguna cosa em resultava opaca. Va ser amb motiu de la presentació que vaig fer a l’Ateneu de Barcelona, quan en rellegir-la vaig captar alguna cosa.  

D’alguna manera, podríem dir que va ser l’estil de la Caterina que em va permetre plasmar el meu a l’hora de resseguir algunes de les qüestions que fonamenten l’existència: el lloc que tenia en la família, el desig dels pares, els seus anhels de dona, el difícil equilibri entre ser mare i dona, la relació amb la malaltia, la vellesa…

I això va lligat a la qüestió de l’autor. Qui era l’autor en aquest cas? Vaig concloure algunes coses però, bé, el lector farà la seva de conclusió. Només puc dir, per acabar, que és un llibre que se’m va imposar. Sense saber com, em vaig trobar escrivint aquests retalls. Retalls que tenien un fil conductor: en el que ella deia i en el que jo escoltava hi havia tanta vida! Tant si parlava d’ella com dels que l’envoltaven, o  d’aquelles heroïnes, la vida de les quals contava amb tanta precisió i detall. Era paraula encarnada. Un dia, mentre escrivia, vaig recordar uns versos del poeta Maragall i vaig anar a rellegir-los.

A la segona part d’El Comte Arnau, “Escolium”, assistim a un diàleg entre el poeta i l’esperit d’Adalaisa, l’abadessa, que es lamenta davant el poeta de la seva veu sense so…

Adalaisa

Oh! La veu sense so del que és difunt! / No és pas aquesta la que jo voldria: / aquella eixida de mon pit de carn/ que alegrament entorn me ressonava. / Aquella, amic, és la que jo et deman, / I si ta poesía no pot tant, / si no em pots tornà al món, calla i acaba.

El poeta

-Adalaisa, Adalaisa, per pietat/ al temps hi ha encara coses no sabudes;/ la poesia tot just ha començat/ i és plena de virtuts inconegudes/ Més ara tens raó/ prou hem parlat/ esperem en silenci altres vingudes.

I ara, permeti’m que acabi amb les mateixes paraules que vaig dir a l’Ateneu de Barcelona. Són del poeta Joan Vinyoli, nom que per una mena de feliç atzar és el de la biblioteca en què avui ens trobem: 

 “fes-me el favor de creure, no pas en mi, de creure que les coses per a mi són per ser dites…”

*La meva intervenció en la presentació del llibre a Sta. Coloma de Farners  

la literatura com a causa de desig

Me enamoré de un nombre y compré el libro: Voyage à Rodrigues, con letras rojas en la tapa (aunque yo leí “Voyage en Grèce”).  Autor, J.M.G. Le Clézio, premio Nobel de Literatura en 2008.  

                                                                

Fue en París, en el año 1986. Al entrar en un librería del bd. Saint Michel con la intención de comprar los Escritos de J. Lacan, topé con el libro de color amarillo de Ediciones Gallimard. Se trata de un viaje que realiza el autor a una isla perdida del Océano Índico, siguiendo las huellas de la búsqueda que llevó a cabo su abuelo a principios del siglo XX.

¿Qué clase de locura, a la busca del tesoro, arrastraba aquel hombre a quién su nieto ni tan siquiera llegó a conocer?  Esta es la via en la cual nos introduce el libro. Con ella, la sensación de que algo valioso, como creación del inconsciente, nos invade.  

Para el autor se trata de escudriñar la auténtica quimera del abuelo convertida  por él en mito, posible de rastrear gracias al hecho de haber puesto el viejo nombres, letras y números a los lugares por donde pasaba, con el fin de que le hablasen, y de esta manera encontrar un sentido cuando la pérdida de sentido de la propia identidad devino catástrofe.

¿Cuáles fueron los efectos que esta búsqueda produjo en el abuelo?  Más allá de lo fálico de la proeza, algo del orden de un goce enigmático se juega en estas páginas. Vemos en primer lugar que Le Clézio sigue lo que podríamos llamar el mensaje que dejó el abuelo, la ruta significante que construyó, quizá para que su nieto pudiera seguir una clave para el desciframiento y poder conocer así el límite al que llegó.    

A medida que el libro avanza nos adentramos en las rutas de la significación del viaje hasta darnos cuenta de que el sentido va adelagazándose y aparece el enigma como tope a la propia búsqueda. Como si el abuelo necesitara inscribirse en el Otro del lenguaje para poder finalmente separarse, convertirse en letra, lugar de huella del objeto perdido.

No sabemos qué esconde el fondo del barranco del Anse aux Anglais, una herida abierta en la roca de más de ocho metros de hondura, donde confluyen las líneas maestras de todo aquello que constituye la vida en el valle.

El libro se convierte en pregunta: ¿cuál fue la causa que llevó al autor a rehacer las huellas del abuelo hasta llegar al quiebro profundo que encierra la tierra? Quizá en el eco de sus propias palabras esté la respuesta:

_lo que vine a buscar, ¿tiene nombre?

                                          

Recuerdo y actualidad de Ernest Lluch*

Queridos colegas, os mando unas líneas en recuerdo de Ernest Lluch, un hombre profundamente humano.

Era un día de verano en la Universidad Catalana d’Estiu, en Prada de Conflent, aún bajo el franquismo. El aula del liceo estaba llena a rebosar, a pesar de la hora, cuatro de la tarde, y de que se trataba de una clase sobre historia agraria. 

El ambiente era bullicioso, distendido. El ponente hablaba de la importancia que había tenido la tierra en el devenir económico de nuestro país. De repente, la voz inconfundible de Ernest Lluch -sentado sobre una mesa, con las piernas colgantes y las zapatillas de verano a medio pie- resuena a nuestro lado: la tierra… como la mujer, para el que la trabaje!!”. Cuánto nos reímos algunos… Y se quedó el recuerdo. 

    

Extraña semana la que acabamos de vivir en Barcelona. Paradójica. Aparecen cientos de e-mails y firmas. Tertulias, flashes… lágrimas. Casi un millón de personas recorriendo el Paseo de Gracia, en un homenaje espontáneo a un hombre que no creía demasiado en las manifestaciones multitudinarias. Surge también una pregunta: por qué este impacto doloroso e hiriente que ha recorrido la ciudad y sus confines? Desde la propia sacudida a la de sus amigos, de P. Maragall a S. Carrillo, de M. Vázquez Montalbán a Fernando Savater –con quién tanto había discrepado Lluch-. Profesores, estudiantes, periodistas,  compañeros de partido y del Barça, gentes varias le recuerdan con tristeza. Y empiezan a volar noticias sobre su participación en distintos aconteceres ciudadanos… Y es que parece que todo el mundo tiene su pequeña anécdota que contar.

Para mí, como para muchos otros, no sólo formaba parte del paisaje cotidiano –como el que recuerdo de Maià de Montcal, un pequeño pueblo entre l’Ampurdà i la Garrotxa, donde ha sido enterrado -sino también del humano. Un paisaje humano que incluía un pensamiento siempre en marcha, presto a encarnarse en hechos que marcaban el pulso de nuestro país. Cuenta un amigo suyo que la noche misma en que la candidatura a la presidencia del Barça, en la que Lluc participaba, perdió las elecciones, éste se puso a diseñar el papel que deberían jugar en el futuro. De este Barça que él quería, no como “algo más que un club”, sino como una institución catalana moderna, cuyo peso cultural en la sociedad civil va más allá de lo deportivo y lo sentimental.

Creo que dos son las claves del inmenso cariño que despertaba entre la gente: el poder de sus palabras –teorías, hipótesis, citas chocantes e ingeniosas- para analizar la cosa pública: económica, cultural, social. Y el modo de zambullirse en las complejidades de la historia actual, como en la de distintas autonomías (Catalunya, País Vasco, Valencia, Aragón, Asturias) que él conocía bien, y que se articulaba con su actividad incesante y comprometida para incidir en la realidad, últimamente sobretodo en la del País Vasco. Una realidad, ésta, obscura y muy peligrosa, ante la cual los esquematismos no valen, sino diálogo abierto a varias bandas para que las distintas posiciones democráticas puedan concluir en algo sólido –quizá a medio plazo- y ayudar así a las conquistas civilizadoras.

Vuelvo a lo vivido esta semana. Hacía tiempo que los medios de comunicación, de la gente en general no hablaba tanto de ideas. De las buenas. De la necesidad de pensar e investigar, de buscar nuevas vías de progreso. “¿Qué ha publicado durante los últimos veinte años”? _preguntava Lluch cuando se hablaba de alguien que estaba en el candelero mediático.       

Te echaremos de menos. Echaremos de menos a este “ilustrado” callejero, de cara pícara y cabello desgarbado, de una dulzura amable, nada vulgar, como repite públicamente otro de sus amigos. De trato fácil y pronto al encuentro, su ironía seductora y particular entusiasmo eran las vías por las cuales su pensamiento llegaba a los demás. Creo que son las mejores. 

*este texto lo escribí poco después de la muerte de Ernest Lluc e iba dirigido a colegas psicoanalistas de la E.P.F.C.L (Escuela de Psicoanálisis de los Foros del Campo Lacaniano)  

La plage

El silenci de la pluja es deixava caure suaument damunt les aigües del Sena aquell capvespre de juny a París.

Les llums del paquebot que de sobte veièrem a tocar de la nostra taula -el dolç lliscar de les seves formes havia estat inaudible- es mesclaven amb les llums de les làmperes rodones de la sala que es reflectien dins el riu. A l’altra banda, el llum cridaner d’una petita barca picava l’ullet a l’aigua. Raigs, com saetes de sant,  travessaven els cercles penjants de color blanc grogós en una mena de ball aeri suspès davant l’escenari de La plage. Al capdamunt de tot, les espurnes vigilants de la torre Eiffel dominaven l’escena.

De sobte, vaig comprendre que el vespre esdevenia ritual enmig d’una simfonia de focs que clamava amb fúria continguda les seves ànsies de plenitud.     

J. havia vingut a París des del seu petit país centreeuropeu per assistir a la presentació del meu llibre. Ell m’havia ajudat a trobar el títol, Memòria invicta. Ho havia fet també abans, d’ajudar-me, en forma de mots precisos on poder estintolar els  moments obscurs que jo llavors vivia.

Feia una mica més d’un any que ens havíem conegut. Jo sortia per les escales mecàniques del metro de l’estació de Montparnasse i ell era just davant l’hotel, fumant. Una mirada càl.lida m’embriagà per moments. El seu capteniment al llarg de la tarda em sobtà. A estones semblava estar enmig dels seus pensaments, i jo no pensava gaire. Ens agafàrem de les mans i continuàrem baixant l’avinguda, a poc a poc, amb alguna rialla tímida als llavis.  

Ens havíem vist de nou a París. Parlàvem gairebé en silenci. Sense adonar-nos-en, ens buscàvem les mans, com si menestéssim sentir-nos segurs un al costat de l’altre. Poc a poc començà a explicar alguns fets  de la seva vida. A d’altres hi va fer referència de passada, potser per donar-los temps a manifestar-se.                  

_Per què havia fet el possible per presentar el llibre a París abans d’intentar fer-ho a Barcelona?_ em preguntà. _Per l’atzar de l’encontre amb un editor_, li vaig dir. No venia a to explicar-li que en aquesta ciutat jo havia trobat les vies del desig, allò que de manera ingènua i boirosa cercava ja de petita, mentre  vagabundejava sola pels carrers i camps del meu petit poble ampurdanès.

Que París havia estat per a mi una aventura nova, una sol.litud diferent.  

Un trajecte, Lowendal. Fet de paraules. A voltes paraules imaginàries,  a través de les quals les figures de l’altre apareixien una i altra vegada amb el seu to desafiant, displaent, interdictor. De cop, unes paraules dites sense saber, amb la presència i la intervenció de l’analista -que podia suposar el tall abrupte de la sessió- tenien l’efecte d’un canvi en la pròpia posició inconscient respecte a situacions en les quals el malestar era evident, sovint amb efectes inhibidors. Havia sostingut amb força els ideals familiars, gairebé seculars, fins a fer-ne una identitat i no fou fácil deslligar-me’n, perquè l’altra cara de l’ideal no és precisament agradable, més aviat és de l’ordre de l’horror. No és estrany, penso, que el ser humà es caracteritzi per no voler saber sobre si mateix -punt cabdal del descobriment freudià-, malgrat les conseqüències que en puguin resultar.   

On portava aquell bé de Déu de paraules en l’espai tancat d’una sala plena de llibres -que allà no tenien gaire importància de cara a un saber referencial?- Hi hagueren capgiraments diversos, com passes de minuet entre el jo (ple de bones intencions però carregat de mala fe) i la pulsió, travessament de diversos graus d’angoixa vital, la manifestació més punyent en sentir-nos estrangers a nosaltres mateixos, quan no sabem què vol l’altre, què som per a ell. Perquè el saber extret en una experiència analítica és finalment una qüestió sobre el gaudi, satisfacció paradoxal, íntima, que va lligada al símptoma. 

El desinflament, l’esgotament arribaren. La divisió era real,  inherent al fet de parlar. Entre els mots i les coses hi ha una esquerda irreparable, per més que la volgués tapar, qüestió que s’havia posat en joc de manera clara en el tractament de les relacions de parella. En aquesta via, vaig entendre que una part del saber inconscient restaria ignorat per sempre. 

El trajecte anà acompanyat d’altres. Jo havia estat sempre en escoles de saber pedagògic –des del naixement en una d’elles!- però l'escola de psicoanàlisi era diferent. Un lloc on a pesar del malestar i divisió del grup analític vaig accedir a un altre discurs. Un discurs que procedeix d'una clínica i que com a tal té en compte el ser humà concret –el seu inconscient, la seva sexualitat (que no genitalitat), la història de la seva infància-, introduint una via lógica al desgavell de vivències i sensacions oposades que sovint insisteixen en la vida d’una persona.              

Sortírem quan al restaurant no hi quedava gairebé ningú. A fora no se sentia res, semblava que tot se n’havia anat a dormir. Només les llums de la torre Eiffel seguien girant, única guia en la foscor calma del Sena.

Pujàvem la rampa. Una suau cortina d’aigua, brillant, ens guiava el camí. Agafàrem un taxi. J. donà l’adreça al taxista: “rue Fermat”.

En entrar en el petit hotel el vaig veure. Era allà, assegut en una butaca verda i negra. S’aixecà de seguida. Em feu un petó i després va tocar la mà de J. Em vaig adonar que duia una bossa d’una botiga de l’aeroport de Luxemburg, una bossa amb ratlles de paraules, blaves. De vegades hi anava a Luxemburg, per motius de feina.

Anem a prendre una copa de vi a le Select? _vaig dir.  No és gaire lluny d’aquí i segur que estarà obert.

Em sentia bé. Ho vaig saber de cop, sense saber exactament per què.

plaisirs minuscules

C’était un jour éclatant de soleil. Je suis arrivée sur l’île vers six heures du soir, à “l’heure basse” comme on dit aux Baléares.  

Qu’est-ce qui se produit en moi dès le moment oú j’écoutai parler le dialecte que j’ai tant aimé? Ce fut à partir de sons bien précis que des petits souvenirs vécus il y a fort longtemps envaissaient de nouveau mon corps, en me rappellant ce qui avait était pendant quelque temps le centre de ce que j’aimais le plus.  

Depuis la petite terrasse de la chambre en haut de l’hôtel mon regard glissait sur les toits qui descendent peu à peu jusqu’à  l’église de Sant François, où reposent les restes de Ramon Llull, le  grand écrivain catalan, né sur l’île en 1232. Le lendemain matin je verrais sa  statue dans lequelle il tient un livre dans sa main, un livre ouvert à l’espace immense de la mer, et je me souviendrai qu’à l’èpoque il était en butte à l’incompréhension et à l’hostilité. Il faut dire que c’est furent trois vers écrits dans la pierre que je vis en premier –comme si quelques mots c’étaient dejà inscrits en moi depuis des années-, et que just après cet instant je levai les yeux pour vérifier qu’il s’agit de lui.                

Je fermai le petit cahier et je sortis de l’hotel pour me promener dans la rue, sans savoir où j’allais. Tout était tranquille en cette nuit du mai à Mallorque. Soudain, je vis un petit restaurant sous les arcades de l’avenue et je fus fort attirée parle plat annoncé sur la  porte: des artichauts au paté. Tout en mangeant, je ne savais pas ce qui ressurgissait en premier de ce bonheur que j’éprouvais, si c’étaient les artichauts ou le pâté, ou bien le pain de l’île que j’adore depuis ma tendre enfance. Ou tout simplement s’agissait-il du conjoint. Peut- on compartimenter les saveurs, et même exclure le context émotif dans lequel un diner à lieu?  

Je n’ai pas de formules pour garder le petit secret de cette nuit là, mais seulement mon écriture pour ne pas l’oublier.             

primera lletra

Aquesta fotografia pertany al llibre De Tregurà a Setcases, escrit per M. Dolors Camós i editat per Edicions del Gradefajol. Són pinzellades d'una vida, la de la Caterina Descamps i Moliner, de 92 anys, traçades des de la perspectiva personal de l'autora que la coneix d'anys ençà, i després d'haver mantingut llargues converses amb ella.

"Però pel cim de tot a la Caterina la captiva un tema: l'afany de tirar endavant que brolla inesgotable en el cor de les protagonistes, malgrat els danys que porta de vegades la vida. És aquest interès que sembla aparèixir-li cada vegada que la veig llegir allà al cap de taula, de cara al finestral i a tocar de la butaca on resta asseguda bona part del dia. Veint l'escena, m'adono de la importància dels llibres en la pervivència de l'ànima humana. Un llibre desperta el desig i eixample les neurones, evitant l'embossament dels canals emocionals". 

El llibre serà a les llibreries a principis del 2012.