Vaig cap al despatx, amb la intenció, aquesta vegada sí, de desenrotllar
una idea que fa temps que em volta pel cap.
En baixar de l’autobús recordo que vull comprar un pintallavis, així que
faig un rodeig per anar a la botiga que hi ha a l’altra cantonada. Just a la
cruïlla de Diagonal-Tuset veig venir l’escriptor.., no m’ho puc creure! M’hi
acosto, en un gest inesperat fins i tot per a mi. I sense pensar li explico l’anècdota, resumida esclar.
Era vespre. En arribar a casa, vaig engegar el televisor una mica d’esma, i
de sobte va aparèixer el presentador parlant amb un escriptor de veu
inconfusible. Encara amb l’abric posat, em vaig aturar a
escoltar aquella veu nerviosa i contundent, molt clara.
Les pèrdues familiars que havia sofert en un període de temps no gaire
llarg apareixien en l’entrevista. Em vaig asseure al sofà. A mesura que l’escoltava,
un ball generós d’imatges mesclades de
records i d’angúnies que el garbell del
temps destria em feia proper l’escriptor. Me’l vaig imaginar caminant de pressa pel carrer, en plena
borrasca interior, extemporani enmig de la gent amb qui compartia l’espai asolellat d’un migdia de
dissabte.
De cop vaig sentir l’esclat dels veïns… el Barça jugava a TV3! Me n’havia oblidat. Per uns instants vaig
dubtar: l’escriptor o el Barça? Era una
situació imprevista, com un clic dels déus
jugant amb els noms. Vaig passar a l’altra cadena. Potser perquè malgrat tot
m’agrada columpiar-me pel costat de la vida, de les emocions que comporta
l’esforç personal i col.lectiu alhora.
Barça era un mot que em permetia fer reviure la mare, en el fons crec la causa de
la meva elecció de cadena televisiva. Al llarg dels anys, i sense
adonar-nos-en, una hipòtesi familiar es convertí gairebé en certesa: el Barça
havia perllongat la vida de la nostra mare.
Li venia de lluny la passió pel futbol a la mare. De fet, s’incrustava en
vivències infantils primàries. El seu pare i el seu germà eren bons jugadors de
futbol, sobretot aquest últim, esdevingut llegenda després de fitxar per
l’Hércules, un equip de primera divisió. Ja gran, sovint recordava com jugava
de petita amb els nens i nenes del veïnat cantant els cromos dels jugadors i bescanviant-los entre
ells.
Una passió que va agafar embranzida vital en el moment més àlgid de la seva
maleïda malaltia, just a l’època del dream
team, amb Stoichkov (que amb les seves sortides de to tant la feia riure, com
aquell dia que enrabiat va trepitjar el peu de l’àrbitre), Guardiola, Romario i
companyia. D’on dimonis li sortien aquells crits que feia entrant per la porta
del menjador quan el Barça acabava de fer un gol? Amb el so inequívoc de les
crosses amb les quals es movia des que li havien amputat la cama, la seva aparició
constituïa una escena una mica bruegheliana.
Els crits de la ràdio que portava a la butxaca del davantal, els crits
d’ella i els de la televisió es confonien en una mena de cor terrenal que ens
encomenava a tots.
Aquest fet va despertar en mi una mena d’interès pel Barça, fins llavors
inexistent. Havia mig odiat el futbol,
com molts de la meva generació, que hi vèiem un afalac directe als sentiments
més primitius i un tràfic de diners circulant de manera obscena a dins i fora
dels despatxos. Amb el temps, i per diferents vies, vaig comprendre que el
poder dels diners va lligat a una fixació pulsional difícil de moure. Per altra
banda, el fet que s’apagui el sol si no juga el Barça, com diu la cançó, de
vegades té raons indiscutibles.
Dona –em diu l’escriptor rient irònicament quan li acabo d’explicar la meva
idea embrionària_ entre jo i el Barça no
hi ha dubte! Hi estic d’acord, malgrat
la cara de murri amb què em mira. Li dic adéu i segueixo carrer Tuset amunt,
amb l’alegria que resta després d’un benestar imprevist.
