quan la paraula esdevé ètica

Tal com dic en el pròleg*, el que em va captivar d’aquesta dona fou la seva paraula, el que deia i com ho deia. La importància de la paraula a l’hora d’explicar una vida, és el que m’interessava. Si ara hagués de posar un epígraf a aquests retalls de la vida de la Caterina seria el següent: quan la paraula esdevé ètica. 

La relació que cadascun dels humans té amb si mateix i amb els altres no és directa, ve mediatitzada pel llenguatge. Aquesta divisió, aquesta escletxa estructural fa que el tot en la comunicació i en la percepció del que ens envolta sigui impossible. La il.lusió de creure que la paraula és la cosa, sovint és desmentida pels malsentesos, les interferències els equívocs, els lapsus que es produeixen. I malgrat tot “el llenguatge és un ordenament eficaç d’aquesta enigmàtica abundància del món”. 

En aquest ordenament un s’hi ha d’ubicar, més bé o més malament perquè la vida humana és sobretot una qüestió de llenguatge, que ens constitueix i ens defineix. Ho podem dir d’una altra manera: hi ha un estil en cadascú de nosaltres, una manera de dir i és aquí que es planteja el lligam entre estil i ètica,  l’ètica del ben dir (que no és el mateix que el dir bé), quan la parla no se’n va per les branques imaginàries que l’allunyen del poder de la paraula viva.

El terme “estil” ve del grec “stylus” un instrument punxegut, de metall que serveix per gravar, és a dir que deixa una marca en la pell, la cera, l’argila, el paper. És precisament aquest aspecte del mot que m’interessa subratllar aquí, perquè marca, tall, forat ens portaria a les primeres empremtes que deixa el llenguatge sobre el nostre cos, i que fa la nostra particularitat. L’estil com a instrument de singularitat.

En aquesta via la Caterina era un exemple: la retòrica buida no hi tenia gaire res a fer, ni tampoc la queixa. En canvi, paraules, girs inesperats silencis transmetien alguna cosa del seu desig, de les  seves angoixes i rampells, de la seva veritat: “No sé què hi feia jo aquí”, digué de sobte en mirar una foto d’un esdeveniment en què ella era la protagonista. O un silenci sobtat després d’un esclat rialler en recordar una paraula que li deia el seu pare… En el llibre en podran trobar uns quants, trossets enigmàtics     

“l’estil és la dimensió vertical en què s’enfonsa la mitologia personal i secreta de l’autor, on s’instal.len una vegada per totes els grans temes verbals de la seva existència”. R. Barthes

Per què vaig triar aquesta cita a l’hora d’encapçalar aquestes pàgines? La vaig posar sense pensar gaire i de fet alguna vegada que la llegia alguna cosa em resultava opaca. Va ser amb motiu de la presentació que vaig fer a l’Ateneu de Barcelona, quan en rellegir-la vaig captar alguna cosa.  

D’alguna manera, podríem dir que va ser l’estil de la Caterina que em va permetre plasmar el meu a l’hora de resseguir algunes de les qüestions que fonamenten l’existència: el lloc que tenia en la família, el desig dels pares, els seus anhels de dona, el difícil equilibri entre ser mare i dona, la relació amb la malaltia, la vellesa…

I això va lligat a la qüestió de l’autor. Qui era l’autor en aquest cas? Vaig concloure algunes coses però, bé, el lector farà la seva de conclusió. Només puc dir, per acabar, que és un llibre que se’m va imposar. Sense saber com, em vaig trobar escrivint aquests retalls. Retalls que tenien un fil conductor: en el que ella deia i en el que jo escoltava hi havia tanta vida! Tant si parlava d’ella com dels que l’envoltaven, o  d’aquelles heroïnes, la vida de les quals contava amb tanta precisió i detall. Era paraula encarnada. Un dia, mentre escrivia, vaig recordar uns versos del poeta Maragall i vaig anar a rellegir-los.

A la segona part d’El Comte Arnau, “Escolium”, assistim a un diàleg entre el poeta i l’esperit d’Adalaisa, l’abadessa, que es lamenta davant el poeta de la seva veu sense so…

Adalaisa

Oh! La veu sense so del que és difunt! / No és pas aquesta la que jo voldria: / aquella eixida de mon pit de carn/ que alegrament entorn me ressonava. / Aquella, amic, és la que jo et deman, / I si ta poesía no pot tant, / si no em pots tornà al món, calla i acaba.

El poeta

-Adalaisa, Adalaisa, per pietat/ al temps hi ha encara coses no sabudes;/ la poesia tot just ha començat/ i és plena de virtuts inconegudes/ Més ara tens raó/ prou hem parlat/ esperem en silenci altres vingudes.

I ara, permeti’m que acabi amb les mateixes paraules que vaig dir a l’Ateneu de Barcelona. Són del poeta Joan Vinyoli, nom que per una mena de feliç atzar és el de la biblioteca en què avui ens trobem: 

 “fes-me el favor de creure, no pas en mi, de creure que les coses per a mi són per ser dites…”

*La meva intervenció en la presentació del llibre a Sta. Coloma de Farners