L'escriptor i la mare, o la lletra petita del Barça

Vaig cap al despatx, amb la intenció, aquesta vegada sí, de desenrotllar una idea que fa temps que em volta pel cap. 

En baixar de l’autobús recordo que vull comprar un pintallavis, així que faig un rodeig per anar a la botiga que hi ha a l’altra cantonada. Just a la cruïlla de Diagonal-Tuset veig venir l’escriptor.., no m’ho puc creure! M’hi acosto, en un gest inesperat fins i tot per a mi.  I sense pensar li explico  l’anècdota, resumida esclar.      

Era vespre. En arribar a casa, vaig engegar el televisor una mica d’esma, i de sobte va aparèixer el presentador parlant amb un escriptor de veu inconfusible.      Encara amb l’abric posat, em vaig aturar a escoltar aquella veu nerviosa i contundent, molt clara.     

Les pèrdues familiars que havia sofert en un període de temps no gaire llarg apareixien en l’entrevista. Em vaig asseure al sofà. A mesura que l’escoltava,  un ball generós d’imatges mesclades de records i  d’angúnies que el garbell del temps destria em feia proper l’escriptor. Me’l vaig imaginar  caminant de pressa pel carrer, en plena borrasca interior, extemporani enmig de la gent amb qui  compartia l’espai asolellat d’un migdia de dissabte.

De cop vaig sentir l’esclat dels veïns… el Barça jugava a TV3! Me  n’havia oblidat. Per uns instants vaig dubtar: l’escriptor o el Barça? Era  una situació  imprevista, com un clic dels déus jugant amb els noms. Vaig passar a l’altra cadena. Potser perquè malgrat tot m’agrada columpiar-me pel costat de la vida, de les emocions que comporta l’esforç personal i col.lectiu alhora.

Barça era un mot que em permetia fer reviure la mare, en el fons crec la causa de la meva elecció de cadena televisiva. Al llarg dels anys, i sense adonar-nos-en, una hipòtesi familiar es convertí gairebé en certesa: el Barça havia perllongat la vida de la nostra mare.

Li venia de lluny la passió pel futbol a la mare. De fet, s’incrustava en vivències infantils primàries. El seu pare i el seu germà eren bons jugadors de futbol, sobretot aquest últim, esdevingut llegenda després de fitxar per l’Hércules, un equip de primera divisió. Ja gran, sovint recordava com jugava de petita amb els nens i nenes del veïnat cantant  els cromos dels jugadors i bescanviant-los entre ells.  

Una passió que va agafar embranzida vital en el moment més àlgid de la seva maleïda malaltia, just a l’època del dream team, amb Stoichkov (que amb les seves sortides de to tant la feia riure, com aquell dia que enrabiat va trepitjar el peu de l’àrbitre), Guardiola, Romario i companyia. D’on dimonis li sortien aquells crits que feia entrant per la porta del menjador quan el Barça acabava de fer un gol? Amb el so inequívoc de les crosses amb les quals es movia des que li havien amputat la cama, la seva aparició constituïa una escena una mica bruegheliana. Els crits de la ràdio que portava a la butxaca del davantal, els crits d’ella i els de la televisió es confonien en una mena de cor terrenal que ens encomenava a tots.  

Aquest fet va despertar en mi una mena d’interès pel Barça, fins llavors inexistent.  Havia mig odiat el futbol, com molts de la meva generació, que hi vèiem un afalac directe als sentiments més primitius i un tràfic de diners circulant de manera obscena a dins i fora dels despatxos. Amb el temps, i per diferents vies, vaig comprendre que el poder dels diners va lligat a una fixació pulsional difícil de moure. Per altra banda, el fet que s’apagui el sol si no juga el Barça, com diu la cançó, de vegades té raons indiscutibles.    

Dona –em diu l’escriptor rient irònicament quan li acabo d’explicar la meva idea embrionària_  entre jo i el Barça no hi ha dubte!  Hi estic d’acord, malgrat la cara de murri amb què em mira. Li dic adéu i segueixo carrer Tuset amunt, amb l’alegria que resta després d’un benestar imprevist.