Tal com dic en el pròleg*, el que em va captivar d’aquesta dona fou la seva
paraula, el que deia i com ho deia. La importància de la paraula a l’hora
d’explicar una vida, és el que m’interessava. Si ara hagués de posar un epígraf
a aquests retalls de la vida de la Caterina seria el següent: quan la paraula esdevé ètica.
La relació que cadascun dels humans té amb si mateix i amb els altres no és
directa, ve mediatitzada pel llenguatge. Aquesta divisió, aquesta escletxa estructural
fa que el tot en la comunicació i en la percepció del que ens envolta sigui
impossible. La il.lusió de creure que la paraula és la cosa, sovint és
desmentida pels malsentesos, les interferències els equívocs, els lapsus que es
produeixen. I malgrat tot “el llenguatge
és un ordenament eficaç d’aquesta enigmàtica abundància del món”.
En aquest ordenament un s’hi ha d’ubicar, més bé o més malament perquè la
vida humana és sobretot una qüestió de llenguatge, que ens constitueix i ens
defineix. Ho podem dir d’una altra manera: hi ha un estil en cadascú de
nosaltres, una manera de dir i és aquí que es planteja el lligam entre estil i ètica, l’ètica del ben dir (que no és el mateix que
el dir bé), quan la parla no se’n va per les branques imaginàries que l’allunyen
del poder de la paraula viva.
El terme “estil” ve del grec “stylus” un instrument punxegut, de metall que
serveix per gravar, és a dir que deixa una marca en la pell, la cera, l’argila,
el paper. És precisament aquest aspecte del mot que m’interessa subratllar
aquí, perquè marca, tall, forat ens portaria a les primeres empremtes que deixa
el llenguatge sobre el nostre cos, i que fa la nostra particularitat. L’estil com a instrument de singularitat.
En aquesta via la Caterina era un exemple: la retòrica buida no hi tenia
gaire res a fer, ni tampoc la queixa. En canvi, paraules, girs inesperats silencis
transmetien alguna cosa del seu desig, de les seves angoixes i rampells, de la seva veritat:
“No sé què hi feia jo aquí”, digué de sobte en mirar una foto d’un esdeveniment
en què ella era la protagonista. O un silenci sobtat després d’un esclat
rialler en recordar una paraula que li deia el seu pare… En el llibre en podran
trobar uns quants, trossets enigmàtics
“l’estil és la dimensió vertical en
què s’enfonsa la mitologia personal i secreta de l’autor, on s’instal.len una
vegada per totes els grans temes verbals de la seva existència”. R. Barthes
Per què vaig triar aquesta cita a l’hora d’encapçalar aquestes pàgines? La
vaig posar sense pensar gaire i de fet alguna vegada que la llegia alguna cosa
em resultava opaca. Va ser amb motiu de la presentació que vaig fer a l’Ateneu
de Barcelona, quan en rellegir-la vaig captar alguna cosa.
D’alguna manera, podríem dir que va ser l’estil de la Caterina que em va
permetre plasmar el meu a l’hora de resseguir algunes de les qüestions que
fonamenten l’existència: el lloc que
tenia en la família, el desig dels pares, els seus anhels de dona, el difícil
equilibri entre ser mare i dona, la relació amb la malaltia, la vellesa…
I això va lligat a la qüestió de l’autor. Qui era l’autor en aquest cas? Vaig
concloure algunes coses però, bé, el lector farà la seva de conclusió. Només
puc dir, per acabar, que és un llibre que se’m va imposar. Sense saber com, em
vaig trobar escrivint aquests retalls. Retalls que tenien un fil conductor: en
el que ella deia i en el que jo escoltava hi havia tanta vida! Tant si parlava
d’ella com dels que l’envoltaven, o d’aquelles
heroïnes, la vida de les quals contava amb tanta precisió i detall. Era paraula
encarnada. Un dia, mentre escrivia, vaig recordar uns versos del poeta Maragall
i vaig anar a rellegir-los.
A la segona part d’El Comte Arnau,
“Escolium”, assistim a un diàleg entre el poeta i l’esperit d’Adalaisa, l’abadessa,
que es lamenta davant el poeta de la seva veu sense so…
Adalaisa
Oh! La veu sense so del que és difunt! / No és pas
aquesta la que jo voldria: / aquella eixida de mon pit de carn/ que alegrament
entorn me ressonava. / Aquella, amic, és la que jo et deman, / I si ta poesía
no pot tant, / si no em pots tornà al món, calla i acaba.
El poeta
-Adalaisa, Adalaisa, per pietat/ al temps hi ha
encara coses no sabudes;/ la poesia tot just ha començat/ i és plena de virtuts
inconegudes/ Més ara tens raó/ prou hem parlat/ esperem en silenci altres
vingudes.
I ara, permeti’m que acabi amb les mateixes paraules que vaig dir a l’Ateneu
de Barcelona. Són del poeta Joan Vinyoli,
nom que per una mena de feliç atzar és el de la biblioteca en què avui ens
trobem:
“fes-me el favor de creure, no pas en mi, de creure que les coses per a mi
són per ser dites…”
*La meva intervenció en la presentació del llibre a Sta. Coloma de Farners
