El silenci de la pluja es deixava caure suaument damunt les aigües del Sena
aquell capvespre de juny a París.
Les llums del paquebot que de sobte veièrem a tocar de la nostra taula -el dolç
lliscar de les seves formes havia estat inaudible- es mesclaven amb les llums
de les làmperes rodones de la sala que es reflectien dins el riu. A l’altra
banda, el llum cridaner d’una petita barca picava l’ullet a l’aigua. Raigs, com
saetes de sant, travessaven els cercles
penjants de color blanc grogós en una mena de ball aeri suspès davant l’escenari
de La plage. Al capdamunt de tot, les
espurnes vigilants de la torre Eiffel dominaven l’escena.
De sobte, vaig comprendre que el vespre esdevenia ritual enmig d’una simfonia
de focs que clamava amb fúria continguda les seves ànsies de plenitud.
J. havia vingut a París des del seu petit país centreeuropeu per assistir a
la presentació del meu llibre. Ell m’havia ajudat a trobar el títol, Memòria invicta. Ho havia fet també
abans, d’ajudar-me, en forma de mots precisos on poder estintolar els moments obscurs que jo llavors vivia.
Feia una mica més d’un any que ens havíem conegut. Jo sortia per les
escales mecàniques del metro de l’estació de Montparnasse i ell era just davant
l’hotel, fumant. Una mirada càl.lida m’embriagà per moments. El seu capteniment
al llarg de la tarda em sobtà. A estones semblava estar enmig dels seus
pensaments, i jo no pensava gaire. Ens agafàrem de les mans i continuàrem
baixant l’avinguda, a poc a poc, amb alguna rialla tímida als llavis.
Ens havíem vist de nou a París. Parlàvem gairebé en silenci. Sense
adonar-nos-en, ens buscàvem les mans, com si menestéssim sentir-nos segurs un
al costat de l’altre. Poc a poc començà a explicar alguns fets de la seva vida. A d’altres hi va fer
referència de passada, potser per donar-los temps a manifestar-se.
_Per què havia fet el possible per presentar el llibre a París abans d’intentar
fer-ho a Barcelona?_ em preguntà. _Per l’atzar de l’encontre amb un editor_, li
vaig dir. No venia a to explicar-li que en aquesta ciutat jo havia trobat les
vies del desig, allò que de manera ingènua i boirosa cercava ja de petita, mentre
vagabundejava sola pels carrers i camps
del meu petit poble ampurdanès.
Que París havia estat per a mi una aventura nova, una sol.litud diferent.
Un trajecte, Lowendal. Fet de paraules. A voltes paraules imaginàries, a través de les quals les figures de l’altre apareixien una i altra vegada amb el seu to desafiant, displaent, interdictor. De cop, unes paraules dites sense saber, amb la presència i la intervenció de l’analista -que podia suposar el tall abrupte de la sessió- tenien l’efecte d’un canvi en la pròpia posició inconscient respecte a situacions en les quals el malestar era evident, sovint amb efectes inhibidors. Havia sostingut amb força els ideals familiars, gairebé seculars, fins a fer-ne una identitat i no fou fácil deslligar-me’n, perquè l’altra cara de l’ideal no és precisament agradable, més aviat és de l’ordre de l’horror. No és estrany, penso, que el ser humà es caracteritzi per no voler saber sobre si mateix -punt cabdal del descobriment freudià-, malgrat les conseqüències que en puguin resultar.
On portava aquell bé de Déu de paraules en l’espai tancat
d’una sala plena de llibres -que allà no tenien gaire importància de cara a un
saber referencial?- Hi hagueren capgiraments diversos, com passes de minuet
entre el jo (ple de bones intencions però carregat de mala fe) i la pulsió, travessament
de diversos graus d’angoixa vital, la manifestació més punyent en sentir-nos
estrangers a nosaltres mateixos, quan no sabem què vol l’altre, què som per a
ell. Perquè el saber extret en una experiència analítica és finalment una qüestió sobre el gaudi, satisfacció paradoxal, íntima, que va lligada al símptoma.
El desinflament, l’esgotament arribaren. La divisió era real,
inherent al fet de parlar. Entre els
mots i les coses hi ha una esquerda irreparable, per més que la volgués tapar,
qüestió que s’havia posat en joc de manera clara en el tractament de les
relacions de parella. En aquesta via, vaig entendre que una
part del saber inconscient restaria ignorat per sempre.
El trajecte anà acompanyat d’altres. Jo havia estat sempre en escoles de
saber pedagògic –des del naixement en una d’elles!- però l'escola de psicoanàlisi era diferent.
Un lloc on a pesar del malestar i divisió del grup analític vaig accedir a un altre discurs. Un discurs que procedeix d'una clínica i que com a tal té en compte el ser humà
concret –el seu inconscient, la seva sexualitat (que no genitalitat), la
història de la seva infància-, introduint una via lógica al desgavell de vivències i sensacions oposades que sovint insisteixen en la vida d’una persona.
Sortírem quan al restaurant no hi quedava gairebé ningú. A fora no se sentia res, semblava que tot se n’havia anat a dormir. Només les llums de la torre Eiffel seguien girant, única guia en la foscor calma del Sena.
Pujàvem la rampa. Una suau cortina d’aigua, brillant, ens guiava el camí. Agafàrem
un taxi. J. donà l’adreça al taxista: “rue Fermat”.
En entrar en el petit hotel el vaig veure. Era allà, assegut en una butaca verda
i negra. S’aixecà de seguida. Em feu un petó i després va tocar la mà de J. Em
vaig adonar que duia una bossa d’una botiga de l’aeroport de Luxemburg, una
bossa amb ratlles de paraules, blaves. De vegades hi anava a Luxemburg, per
motius de feina.
Anem a prendre una copa de vi a le
Select? _vaig dir. No
és gaire lluny d’aquí i segur que estarà obert.
Em sentia bé. Ho vaig saber
de cop, sense saber exactament per què.