divendres, 23 de novembre del 2012


Recuerdo y actualidad de Ernest Lluch*


Queridos colegas, os mando unas líneas en recuerdo de Ernest Lluch, un hombre profundamente humano.

Era un día de verano en la Universidad Catalana d’Estiu, en Prada de Conflent, aún bajo el franquismo. El aula del liceo estaba llena a rebosar, a pesar de la hora, cuatro de la tarde, y de que se trataba de una clase sobre historia agraria. 

El ambiente era bullicioso, distendido. El ponente hablaba de la importancia que había tenido la tierra en el devenir económico de nuestro país. De repente, la voz inconfundible de Ernest Lluch -sentado sobre una mesa, con las piernas colgantes y las zapatillas de verano a medio pie- resuena a nuestro lado: la tierra… como la mujer, para el que la trabaje!!”. Cuánto nos reímos algunos… Y se quedó el recuerdo. 
    
Extraña semana la que acabamos de vivir en Barcelona. Paradójica. Aparecen cientos de e-mails y firmas. Tertulias, flashes… lágrimas. Casi un millón de personas recorriendo el Paseo de Gracia, en un homenaje espontáneo a un hombre que no creía demasiado en las manifestaciones multitudinarias. Surge también una pregunta: por qué este impacto doloroso e hiriente que ha recorrido la ciudad y sus confines? Desde la propia sacudida a la de sus amigos, de P. Maragall a S. Carrillo, de M. Vázquez Montalbán a Fernando Savater –con quién tanto había discrepado Lluch-. Profesores, estudiantes, periodistas,  compañeros de partido y del Barça, gentes varias le recuerdan con tristeza. Y empiezan a volar noticias sobre su participación en distintos aconteceres ciudadanos… Y es que parece que todo el mundo tiene su pequeña anécdota que contar.

Para mí, como para muchos otros, no sólo formaba parte del paisaje cotidiano –como el que recuerdo de Maià de Montcal, un pequeño pueblo entre l’Ampurdà i la Garrotxa, donde ha sido enterrado -sino también del humano. Un paisaje humano que incluía un pensamiento siempre en marcha, presto a encarnarse en hechos que marcaban el pulso de nuestro país. Cuenta un amigo suyo que la noche misma en que la candidatura a la presidencia del Barça, en la que Lluc participaba, perdió las elecciones, éste se puso a diseñar el papel que deberían jugar en el futuro. De este Barça que él quería, no como “algo más que un club”, sino como una institución catalana moderna, cuyo peso cultural en la sociedad civil va más allá de lo deportivo y lo sentimental.

Creo que dos son las claves del inmenso cariño que despertaba entre la gente: el poder de sus palabras –teorías, hipótesis, citas chocantes e ingeniosas- para analizar la cosa pública: económica, cultural, social. Y el modo de zambullirse en las complejidades de la historia actual, como en la de distintas autonomías (Catalunya, País Vasco, Valencia, Aragón, Asturias) que él conocía bien, y que se articulaba con su actividad incesante y comprometida para incidir en la realidad, últimamente sobretodo en la del País Vasco. Una realidad, ésta, obscura y muy peligrosa, ante la cual los esquematismos no valen, sino diálogo abierto a varias bandas para que las distintas posiciones democráticas puedan concluir en algo sólido –quizá a medio plazo- y ayudar así a las conquistas civilizadoras.

Vuelvo a lo vivido esta semana. Hacía tiempo que los medios de comunicación, de la gente en general no hablaba tanto de ideas. De las buenas. De la necesidad de pensar e investigar, de buscar nuevas vías de progreso. “¿Qué ha publicado durante los últimos veinte años”? _preguntava Lluch cuando se hablaba de alguien que estaba en el candelero mediático.       

Te echaremos de menos. Echaremos de menos a este “ilustrado” callejero, de cara pícara y cabello desgarbado, de una dulzura amable, nada vulgar, como repite públicamente otro de sus amigos. De trato fácil y pronto al encuentro, su ironía seductora y particular entusiasmo eran las vías por las cuales su pensamiento llegaba a los demás. Creo que son las mejores. 


*este texto lo escribí poco después de la muerte de Ernest Lluc e iba dirigido a colegas psicoanalistas de la E.P.F.C.L (Escuela de Psicoanálisis de los Foros del Campo Lacaniano)  

diumenge, 22 de juliol del 2012

La plage




El silenci de la pluja es deixava caure suaument damunt les aigües del Sena aquell capvespre de juny a París.
Les llums del paquebot que de sobte veièrem a tocar de la nostra taula -el dolç lliscar de les seves formes havia estat inaudible- es mesclaven amb les llums de les làmperes rodones de la sala que es reflectien dins el riu. A l’altra banda, el llum cridaner d’una petita barca picava l’ullet a l’aigua. Raigs, com saetes de sant,  travessaven els cercles penjants de color blanc grogós en una mena de ball aeri suspès davant l’escenari de La plage. Al capdamunt de tot, les espurnes vigilants de la torre Eiffel dominaven l’escena.
De sobte, vaig comprendre que el vespre esdevenia ritual enmig d’una simfonia de focs que clamava amb fúria continguda les seves ànsies de plenitud.     
J. havia vingut a París des del seu petit país centreeuropeu per assistir a la presentació del meu llibre. Ell m’havia ajudat a trobar el títol, Memòria invicta. Ho havia fet també abans, d’ajudar-me, en forma de mots precisos on poder estintolar els  moments obscurs que jo llavors vivia.
Feia una mica més d’un any que ens havíem conegut. Jo sortia per les escales mecàniques del metro de l’estació de Montparnasse i ell era just davant l’hotel, fumant. Una mirada càl.lida m’embriagà per moments. El seu capteniment al llarg de la tarda em sobtà. A estones semblava estar enmig dels seus pensaments, i jo no pensava gaire. Ens agafàrem de les mans i continuàrem baixant l’avinguda, a poc a poc, amb alguna rialla tímida als llavis.  
Ens havíem vist de nou a París. Parlàvem gairebé en silenci. Sense adonar-nos-en, ens buscàvem les mans, com si menestéssim sentir-nos segurs un al costat de l’altre. Poc a poc començà a explicar alguns fets  de la seva vida. A d’altres hi va fer referència de passada, potser per donar-los temps a manifestar-se.                  
_Per què havia fet el possible per presentar el llibre a París abans d’intentar fer-ho a Barcelona?_ em preguntà. _Per l’atzar de l’encontre amb un editor_, li vaig dir. No venia a to explicar-li que en aquesta ciutat jo havia trobat les vies del desig, allò que de manera ingènua i boirosa cercava ja de petita, mentre  vagabundejava sola pels carrers i camps del meu petit poble ampurdanès.
Que París havia estat per a mi una aventura nova, una sol.litud diferent.  

Un trajecte, Lowendal. Fet de paraules. A voltes paraules imaginàries,  a través de les quals les figures de l’altre apareixien una i altra vegada amb el seu to desafiant, displaent, interdictor. De cop, unes paraules dites sense saber, amb la presència i la intervenció de l’analista -que podia suposar el tall abrupte de la sessió- tenien l’efecte d’un canvi en la pròpia posició inconscient respecte a situacions en les quals el malestar era evident, sovint amb efectes inhibidors. Havia sostingut amb força els ideals familiars, gairebé seculars, fins a fer-ne una identitat i no fou fácil deslligar-me’n, perquè l’altra cara de l’ideal no és precisament agradable, més aviat és de l’ordre de l’horror. No és estrany, penso, que el ser humà es caracteritzi per no voler saber sobre si mateix -punt cabdal del descobriment freudià-, malgrat les conseqüències que en puguin resultar.   
On portava aquell bé de Déu de paraules en l’espai tancat d’una sala plena de llibres -que allà no tenien gaire importància de cara a un saber referencial?- Hi hagueren capgiraments diversos, com passes de minuet entre el jo (ple de bones intencions però carregat de mala fe) i la pulsió, travessament de diversos graus d’angoixa vital, la manifestació més punyent en sentir-nos estrangers a nosaltres mateixos, quan no sabem què vol l’altre, què som per a ell. Perquè el saber extret en una experiència analítica és finalment una qüestió sobre el gaudi, satisfacció paradoxal, íntima, que va lligada al símptoma. 
El desinflament, l’esgotament arribaren. La divisió era real,  inherent al fet de parlar. Entre els mots i les coses hi ha una esquerda irreparable, per més que la volgués tapar, qüestió que s’havia posat en joc de manera clara en el tractament de les relacions de parella. En aquesta via, vaig entendre que una part del saber inconscient restaria ignorat per sempre. 
El trajecte anà acompanyat d’altres. Jo havia estat sempre en escoles de saber pedagògic –des del naixement en una d’elles!- però l'escola de psicoanàlisi era diferent. Un lloc on a pesar del malestar i divisió del grup analític vaig accedir a un altre discurs. Un discurs que procedeix d'una clínica i que com a tal té en compte el ser humà concret –el seu inconscient, la seva sexualitat (que no genitalitat), la història de la seva infància-, introduint una via lógica al desgavell de vivències i sensacions oposades que sovint insisteixen en la vida d’una persona.              

Sortírem quan al restaurant no hi quedava gairebé ningú. A fora no se sentia res, semblava que tot se n’havia anat a dormir. Només les llums de la torre Eiffel seguien girant, única guia en la foscor calma del Sena.
Pujàvem la rampa. Una suau cortina d’aigua, brillant, ens guiava el camí. Agafàrem un taxi. J. donà l’adreça al taxista: “rue Fermat”.
En entrar en el petit hotel el vaig veure. Era allà, assegut en una butaca verda i negra. S’aixecà de seguida. Em feu un petó i després va tocar la mà de J. Em vaig adonar que duia una bossa d’una botiga de l’aeroport de Luxemburg, una bossa amb ratlles de paraules, blaves. De vegades hi anava a Luxemburg, per motius de feina.
Anem a prendre una copa de vi a le Select? _vaig dir.  No és gaire lluny d’aquí i segur que estarà obert.
Em sentia bé. Ho vaig saber de cop, sense saber exactament per què.